LA BELLESA com a font de coneixement i de llibertat

212 Sopar de l’hora europea, 16 d’octubre de 2014. Intervenció de Marta Montcada :

És realment un plaer estar aquí, coneixent la dimensió humana de diàleg i reflexió que promou l’Àmbit Maria Corral.  El tema de la bellesa que avui ens convoca, és interdisciplinari i alhora nexe d’unió d’altres conceptes concatenats.

"Justament és el que estic buscant en la pràctica del meu treball artístic,  que bonic que seria poder-ho expressar en paraules" vaig pensar quan em van avisar per aquest sopar. Tot i que les paraules sovint es converteixen només en retòrica o metàfores, però a la fi ens ajuden a explicar la nostra praxis.  El repte és bo: les paraules per elles mateixes vibren segons el seu so i ens aporten sentiments si ens deixem portar pel seu significat més profund. 

Tinc la sort –m’hi conto entre moltes persones-- de tenir uns pares que em van encaminar a comprendre que la vida viscuda amb plenitud i reflexió, pot generar bellesa per ella mateixa. Per això, des de la infància, és vital cultivar una actitud respectuosa que mostri aquesta pauta.  Essent una família d’artistes, he pogut fer l’aprenentatge artístic on la creació, els seus llenguatges i mètodes estan totalment lligats al sentit estètic.

Cal tenir en compte que moltes vegades l’estètica pot ser buida de contingut, supèrflua i fins i tot injusta.  Mitjançant la pràctica de la pedagogia de la bellesa en tots els àmbits de la vida, es pot intentar calibrar aquesta realitat plena de subtilesa en el seu terreny més pràctic i útil.  Era ben petita, quan podia observar com els meus pares dibuixaven a plena natura, feien projectes d’interiorisme, col·laboracions amb arquitectes, portaven a terme pintures murals i vitralls per a esglésies i altres obres en el món de la ceràmica.  En tant que professors d’art, la investigació sobre la pedagogia de l’art també era un tema omnipresent i motiu d’estudi. 
Em vaig adonar de la importància que tenia tota aquella pràctica per acostar-nos a interpretar el misteri de l’aura dels elements que ens envolten, les línies essencials en que són definits.  És una gran sort poder-ho aprendre com un idioma més, com un llenguatge desxifrat per intuïció.

Conèixer diferents idiomes també millora la entesa entendre cultures i a apreciar els nous conceptes afins. Resulta que el llenguatge de l’art és universal i lliure en la seva lectura, però per assolir la seva pràctica cal adquirir el conjunt de tècniques que ens proporcionaran el mitjà per arribar a transmetre la bellesa inherent a la nostra temàtica. La nostra intenció és la perpetuació d’aquest punt d’emoció, de vida i de vibració.

Tanmateix, la bellesa intrínseca de les coses sotgeu en el nostre dia a dia, en els materials que tenim a l’abast i que podem transformar amb la nostra acció, així com en la corrua de pensaments que ens acompanyen mentalment en el trajecte.  És important adonar-se d’aquest fet : descobrir la bellesa en les activitats que desenvolupem ens ajudarà a donar sentit a l’art aplicat a les nostres vides.

Descobrir l’art i l’harmonia en les nostres accions no és una parada inútil, secundària o un simple divertiment:  l’ esforç de dedicar-hi un temps, ens pot fer conscients del que estem fent, avaluar la nostra concentració i treure’n el màxim partit.
De vegades estem tan immersos en problemàtiques  -pensem que el món va malament, o que som un desastre operatiu -  que no ens adonem que allò que roman sempre és precisament la bellesa. L’hauríem de saber veure fins i tot en les pitjors circumstàncies.

Per això crec que parlar de la bellesa durant dues o tres hores en aquest encontre, sí que ens convé, doncs, ¿no deia el mateix Dostoievski: no serà la bellesa el que ens salvarà?  Aleshores, on ens agafarem?  Concentrar-nos en “l’ara i aquí” ens ajuda moltíssim a entendre la bellesa integral. Des de la bellesa més evident emmarcada dins del concepte estètic fins a la més interior i pregona, doncs flueix arreu per totes les coses.  Quan dic coses, vull dir coses vives: perquè tot el planeta és un ésser viu i totes les formes materials són vives, fins i tot la terra i les roques que hem anomenat món inanimat.

D’altra banda, tal com ha esmentat abans en Jaume Aymar en la presentació, gràcies als meus constants viatges al Japó, he pogut practicar una doble vessant del concepte bellesa. Quan vaig estar al Japó per primera vegada sense entendre l’ idioma ni conèixer els seus habitants en directe, vaig adonar-me que havia aterrat en un altre planeta i no pas en un altre país.  La meva primera percepció va ser que quelcom funcionava diferent.

A partir d’aquesta sorpresa inicial, hi vaig entrar amb la il·lusió de poder captar la sintonia d’aquella nova vibració, que era essencialment la seva manera particular d’ entendre i gaudir de la bellesa.  El Japó desenvolupa tecnologia punta i que ens avança uns anys respecte al nostre món occidental, però, al mateix temps, persisteix en el país l’ interès de viure en plenitud amb l’entorn natural i les persones, de forma senzilla, reverencial i austera. Són valors que aporta la societat i les seves creences.  Seguint aquesta pràctica, confereixen transcendència al seu esdevenir a partir de la quotidianitat de la vida mateixa.

Resultat d’aquesta manera de ser, es va poder comprovar el març de 2011, quan es produïren els terratrèmols i el gran tsunami a les costes de Fukushima. El món es va sorprendre de com aquella desgràcia era processada pels japonesos amb serenitat i estoïcisme, malgrat l’esbalaïment i la magnitud del desastre.  Viscut in situ, recordo que s’oferien avions als estrangers per retornar als seus respectius països, però des del primer moment em vaig veure més implicada que mai en col·laborar dins del desassossec anímic provocat pels tràgics accidents. 

Em vaig adonar de la gran fe que tenien posada en la mateixa naturalesa perquè en el fons hi veneren sempre la certesa i la seva plenitud.  Aquesta confiança els donava el coratge per continuar endavant, malgrat la situació inversemblant que els havia tocat viure.  
Dins del gran desastre,  la solidaritat entre els damnificats cuita per aconseguir que l’altre estigui millor, abans que un mateix, doncs tots formem part del mateix procés transitori. No es recreava el caos, sinó que es lluitava paulatinament per retornar la dignitat a les persones i la natura a l’uníson, de la millor manera possible.

Encara que a Occident ens han ensenyat el món dual dividit entre el bo i dolent, a l’Orient s’entén la natura englobada en un Ens únic.  Allí hi trobem l’autenticitat de la bellesa en tots els seus cicles, emocions i rostres.  Si passem un moment dramàtic o de gran transcendència, és allà on també hi resideix la bellesa, perquè el que volem superar són els nostres propis límits.  El concepte de bellesa, doncs, ens remet sempre a la pròpia disposició i actitud.

En el tema de l’art plàstic, he intentat aportar des de bon principi aquesta actitud coherent amb un mateix i el treball, que ens ajuda a estar en harmonia amb l’ordre natural que ens envolta. Cada vegada que pugem a un avió i observem les vistes aèries en directe o a través de la petita pantalla, ens admirem de veure com el món funciona tan bé i de forma autònoma.  Igualment admirem la gràcia d’un paisatge o les proporcions desenvolupades per una civilització determinada, perquè les estructures i lleis que dicta l’univers se’ns ofereixen a nosaltres com un regal de la divinitat.

Si anem seguint les pautes que el món natural ens ensenya, respectant les seves lleis no verbals, veurem que tot esdevé coherent, simpàtic, avinent a la vibració de l’enteniment. 
És a dir: equilibri en les coses, les persones, en la manera de relacionar-se i en els resultats immediats. Respecte a la pedagogia del camí de la bellesa, si ensenyem aquestes pautes naturals, mostrant la bellesa en totes les coses, no solament aprendrem més, sinó que ho farem de bon grat, que és la gran diferència de fer-ho imposant un criteri.

Com a artista plàstica he parlat poc del meu art en particular, però sí que puc confirmar en general que la pràctica de l’art i el coneixement de cada una de les tècniques, permet tenir les eines apunt per endinsar-nos a la recerca de la bellesa.  L’habilitat i el treball en les tècniques  –gravat, estampació, pintura, ceràmica, instal·lació, etc,  que he anat practicant- és una part important del procés d’ensenyament i aprenentatge.  Tanmateix,  la part més essencial i que requereix constància i alerta permanent, és reconèixer la bellesa profunda de tots els elements i la seva vida pròpia, que l’obra intentarà transmetre. 

En el silenci introspectiu imprescindible durant el procés creatiu, ens atansem a explicar unes vivències, un tema, un model o un concepte que de fet ja existeix, però que necessitem processar i expressar-lo de nou en la nostra obra. Si aconseguim despertar la vibració de totes les sensacions juntes i sentir allò intangible que ens inspira, ens haurem acostat als camins de la bellesa autèntica.  Així doncs, el camí de l’art té una faceta estètica i ensems espiritual indissociable. Tal i com m’ha ensenyat el Japó, reconec que la bellesa roman arreu de forma immutable.

Seguint el camí de qualsevol de les disciplines artístiques, tenim la possibilitat d’arribar a un punt més alt de la nostra pròpia consciència,  per atènyer la bellesa que nosaltres mateixos volem transmetre amb l’ impuls creador. Penso que s’hi pot arribar des de qualsevol de les nostres feines o especialitats i que hi ha tantes sensibilitats com persones ho practiquen. Malgrat els dubtes, la recerca i l’afany de millorar va construint de mica en mica també una actitud; abastem la bellesa reconeixent-la en tots els aspectes de la vida i en la manera de comportar-nos.  És amb aquesta visió global que voldria acabar la meva intervenció.

Moltes gràcies!      Marta Montcada